Fare Vucciria
Una història sicilianaArxivar per desembre, 2009
Auxilio Lacouture
Hi ha qui per a desconnectar de la feina agafa la bicicleta, un llibre, una pel·lícula, es queda pensatiu amb la mirada perduda o, desficiós i sense cap altra alternativa, se la casca. Normalment es decanta per una activitat radicalment oposada a la seua tasca habitual. En canvi Roberto Bolaño, en els descansos de les seues dos grans obres, a contra-rellotge perquè sabia que la vida se li acabava, desconnectava escrivint obres curtes i lleugeres, col·lateralment relacionades, o no, amb els relats que duia entre mans. Una concepció de la desconnexió pròpia de les vagues japoneses. És el cas d’Amuleto on Bolaño, el molt fill de puta, dóna el paper protagonista a un dels personatges més pelmes i pretenciosos de Los detectives salvajes, Auxilio Lacouture, l’autoproclamada “madre de todos los poetas jóvenes mexicanos”, que resisteix l’atac dels militars a l’UNAM en el 68 quedant-se tancada en el wàter, episodi que eleva a la categoria d’heroic. Bolaño odia a Auxilio (probablement, sol passar en estos casos, el personatge és una revenja personal) i aconsegueix calar eixe despreci en els lectors. No obstant això, li regala algunes cites memorables, com la següent: “La noche oscura del alma avanza por las calles del DF barriéndolo todo. Ya apenas se escuchan canciones, aquí, en donde antes todo era una canción. La nube de polvo lo pulveriza todo. Primero a los poetas, luego a los amores, y luego, cuando parece que está saciada y que se pierde, la nube vuelve y se instala en lo más alto de tu ciudad o de tu mente y te dice con gestos misteriosos que no piensa moverse”. Olé.
Il ponte sullo Stretto
S. continua amb la demencial idea de construir el pont de Messina. Una obra faraònica que sols aportarà beneficis a les empreses constructores mafioses a les quals vindrà subcontractat el projecte. Portarà riquessa, diu S. De res serveix unir amb la península a una illa que no gaudix de les infraestructures mínimes necessàries en matèria de carreteres i ferrocarril, sobretot a l’anomenada “entroterra”, el vell graner de l’època romana que encara subsisteix amb mitjans quasi medievals. El pont del Stretto, a més, s’alçarà sobre una zona de gran perillositat sísmica. I no oblidem l’altre gran motiu, arrelat en dècades de marginació: els sicilians no ens sentim italians, no volem saber res d’ells.
Dia d’adéus
El detectiu Hércules Poirot engrossa les llistes de l’atur després que es coneguera que l’Orient Express passarà a millor vida, i amb ell els misteriosos casos d’assassinats amb el perfil nocturn de Londres, Calais, París, Munich, Viena, Budapest, Milà, Venècia, Trieste, Zàgreb, Belgrad, Sofia i Istambul (hi ha millor viatge possible?!?!?) dibuixant-se des de les finestretes dels luxosos vagons. A València, mentrestant, certa intel·lectualitat progre plora la mort de Joan Monleón. Ho veia vindre des que es va saber la notícia de l’hospitalització del popular showman. És la mateixa intel·lectualitat que soles veia a Fuster i Voltaire com a lectures de profit i que va arrear-li sense pietat, burlant-se de les propietats vertebradores de la paella russa, les vidrioletes o del sò de les campanes. Un valencianisme sense colors. Proper, sincer, de tots, que començà a escriure molt abans de la creació de RTVV. El PP va saber llegir la jugada i se’l carregà de socarrel, per a donar pas a la casposa estètica idiotitzant del “Tómbola”.
El renovat mercat de la Vucciria dóna la benvinguda en un dia d’adéus
