Hi ha qui per a desconnectar de la feina agafa la bicicleta, un llibre, una pel·lícula, es queda pensatiu amb la mirada perduda o, desficiós i sense cap altra alternativa, se la casca. Normalment es decanta per una activitat radicalment oposada a la seua tasca habitual. En canvi Roberto Bolaño, en els descansos de les seues dos grans obres, a contra-rellotge perquè sabia que la vida se li acabava, desconnectava escrivint obres curtes i lleugeres, col·lateralment relacionades, o no, amb els relats que duia entre mans. Una concepció de la desconnexió pròpia de les vagues japoneses. És el cas d’Amuleto on Bolaño, el molt fill de puta, dóna el paper protagonista a un dels personatges més pelmes i pretenciosos de Los detectives salvajes, Auxilio Lacouture, l’autoproclamada “madre de todos los poetas jóvenes mexicanos”, que resisteix l’atac dels militars a l’UNAM en el 68 quedant-se tancada en el wàter, episodi que eleva a la categoria d’heroic. Bolaño odia a Auxilio (probablement, sol passar en estos casos, el personatge és una revenja personal) i aconsegueix calar eixe despreci en els lectors. No obstant això, li regala algunes cites memorables, com la següent: “La noche oscura del alma avanza por las calles del DF barriéndolo todo. Ya apenas se escuchan canciones, aquí, en donde antes todo era una canción. La nube de polvo lo pulveriza todo. Primero a los poetas, luego a los amores, y luego, cuando parece que está saciada y que se pierde, la nube vuelve y se instala en lo más alto de tu ciudad o de tu mente y te dice con gestos misteriosos que no piensa moverse”. Olé.