Fare Vucciria
Una història sicilianaArxivar per gener, 2010
Il cane
Un gos reacciona de manera diversa segons li diga el seu amo el nom de “Berlusconi” o de “Bersani” (Pier Silvio, nou líder d’eixa abstracta, invisible i estèril esquerra italiana). Quan l’amo amolla “Berlusconi”, el gos respon amb evident disgust, mossegant-li la mà. Quan li diuen “Bersani”, roman quiet. La interpretació més factible induix a pensar que el gos és un d’eixos minoritaris italians a qui el personatge del primer ministre li crea nerviosisme, ja siga pels seus rutinaris atacs cap a tota expressió política, jurídica, periodística o social que el critique. L’altra lectura és més catastròfica. El gos no s’altera (no meneja ni la cua) quan li diuen el nom de l’enèsima alternativa d’esquerres. Indiferència? Desconeiximent?. Encara que semble mentida, Silvio Berlusconi ix guanyador inclús en este video. Perquè millor ser criticat i dividir l’opinió entre partidaris i crítics, que digerir la frontal ignorància.
Memòria
De la trilogia d’Auschwitz de Primo Levi colpix, clar que sí, la proximitat del relat, que t’endinsa dins del drama dels camps d’extermini fins a l’extrem de creure que t’ha arribat a impregnar la camisa l’olor a gas i carn cremada. El regust, però, que queda en la lectura entre línies és encara pitjor, per súbtil i traidor. Afegir al trauma del record insuperable la desesperació del progressiu oblit d’eixa història sota l’hipòcrita mant de “és millor no reobrir ferides”, una cançoneta que ens sona propera. Mai està de més saber i no oblidar. Mai està de més recordar (re-cordis, tornar a passar pel cor com apunta Galeano). Ja siga amb els murs dels camps de concentració o amb els altres murs que encara queden per tombar. No és cap acte revantxista, és l’única seguretat de que les atrocitats patides no es tornen a reeditar. Tal vegada el silenciós verí creat per la indiferència, o la insuficient atenció que amb el temps anà dominant el relat d’aquells que varen sobreviure a la major vergonya de la història contemporània, fou el que acabà espetant al suicidi al tímid químic a qui l’horror nazi convertí en escriptor.
There’s only one United
La Copa anglesa és un torneig meravellós. Un torneig de prestigi (el més antic del món) i prestigiat. Sorteig pur, es juga a partit únic (el model no es trasplantà de manera correcta a Espanya) i, segons avança, es reserven els caps de setmana per a cada eliminatòria, sense marginar la competició entre setmana. I és un toneig meravellós perquè permet moments d’emoció únics, com vore a equips xicotets eliminar a grans potències. O, com hui a Old Trafford, contemplar el retorn d’històrics com el Leeds United, en tercera divisió per la desastrosa gestió dels darrers anys. El Leeds United de Bremner y Jack Charlton (el germà de Bobby), dirigits per Don Revie en els daurats anys 60 i 70. El Leeds United, doble campió de la Copa de Fires, que va caure en semifinals de la Champions contra el VCF en 2001, en la nit màgica de Sánchez. El Leeds United, antipàtic i odiat pels aficionats rivals, que ara tracta de ressucitar Ken Bates, qui comprara per una lliura un Chelsea ofegat als anys 80 i el venera en 2003 a Abramovich per 180 milions de lliures. Poc a poc van assomant el cap els clàssics anglesos. En la lluita per pujar a la Premier continua el legendari Nottingham Forest, 144 ans d’història, doble campió d’Europa i primer rival europeu del VCF (1-5 guanyàrem a City Ground i en el viatge de tornada quasi s’estavella l’avió) i finalista en la Supercopa d’Europa que conquerirem al 1980. En eixa segona divisió, el Forest comparteix rivalitat amb el Newcastle, West Bromwich Albion, Sheffield United, Blackpool, Crystal Palace, Queens Park Rangers, Preston North End…
