De la trilogia d’Auschwitz de Primo Levi colpix, clar que sí, la proximitat del relat, que t’endinsa dins del drama dels camps d’extermini fins a l’extrem de creure que t’ha arribat a impregnar la camisa l’olor a gas i carn cremada. El regust, però, que queda en la lectura entre línies és encara pitjor, per súbtil i traidor. Afegir al trauma del record insuperable la desesperació del progressiu oblit d’eixa història sota l’hipòcrita mant de “és millor no reobrir ferides”, una cançoneta que ens sona propera. Mai està de més saber i no oblidar. Mai està de més recordar (re-cordis, tornar a passar pel cor com apunta Galeano). Ja siga amb els murs dels camps de concentració o amb els altres murs que encara queden per tombar. No és cap acte revantxista, és l’única seguretat de que les atrocitats patides no es tornen a reeditar. Tal vegada el silenciós verí creat per la indiferència, o la insuficient atenció que amb el temps anà dominant el relat d’aquells que varen sobreviure a la major vergonya de la història contemporània, fou el que acabà espetant al suicidi al tímid químic a qui l’horror nazi convertí en escriptor.