Fare Vucciria

Una història siciliana

Il cane


Un gos reacciona de manera diversa segons li diga el seu amo el nom de “Berlusconi” o de “Bersani” (Pier Silvio, nou líder d’eixa abstracta, invisible i estèril esquerra italiana). Quan l’amo amolla “Berlusconi”, el gos respon amb evident disgust, mossegant-li la mà. Quan li diuen “Bersani”, roman quiet. La interpretació més factible induix a pensar que el gos és un d’eixos minoritaris italians a qui el personatge del primer ministre li crea nerviosisme, ja siga pels seus rutinaris atacs cap a tota expressió política, jurídica, periodística o social que el critique. L’altra lectura és més catastròfica. El gos no s’altera (no meneja ni la cua) quan li diuen el nom de l’enèsima alternativa d’esquerres. Indiferència? Desconeiximent?. Encara que semble mentida, Silvio Berlusconi ix guanyador inclús en este video. Perquè millor ser criticat i dividir l’opinió entre partidaris i crítics, que digerir la frontal ignorància.

Memòria

De la trilogia d’Auschwitz de Primo Levi colpix, clar que sí, la proximitat del relat, que t’endinsa dins del drama dels camps d’extermini fins a l’extrem de creure que t’ha arribat a impregnar la camisa l’olor a gas i carn cremada. El regust, però, que queda en la lectura entre línies és encara pitjor, per súbtil i traidor. Afegir al trauma del record insuperable la desesperació del progressiu oblit d’eixa història sota l’hipòcrita mant de “és millor no reobrir ferides”, una cançoneta que ens sona propera. Mai està de més saber i no oblidar. Mai està de més recordar (re-cordis, tornar a passar pel cor com apunta Galeano). Ja siga amb els murs dels camps de concentració o amb els altres murs que encara queden per tombar. No és cap acte revantxista, és l’única seguretat de que les atrocitats patides no es tornen a reeditar. Tal vegada el silenciós verí creat per la indiferència, o la insuficient atenció que amb el temps anà dominant el relat d’aquells que varen sobreviure a la major vergonya de la història contemporània, fou el que acabà espetant al suicidi al tímid químic a qui l’horror nazi convertí en escriptor.

There’s only one United

La Copa anglesa és un torneig meravellós. Un torneig de prestigi (el més antic del món) i prestigiat. Sorteig pur, es juga a partit únic (el model no es trasplantà de manera correcta a Espanya) i, segons avança, es reserven els caps de setmana per a cada eliminatòria, sense marginar la competició entre setmana. I és un toneig meravellós perquè permet moments d’emoció únics, com vore a equips xicotets eliminar a grans potències. O, com hui a Old Trafford, contemplar el retorn d’històrics com el Leeds United, en tercera divisió per la desastrosa gestió dels darrers anys. El Leeds United de Bremner y Jack Charlton (el germà de Bobby), dirigits per Don Revie en els daurats anys 60 i 70. El Leeds United, doble campió de la Copa de Fires, que va caure en semifinals de la Champions contra el VCF en 2001, en la nit màgica de Sánchez. El Leeds United, antipàtic i odiat pels aficionats rivals, que ara tracta de ressucitar Ken Bates, qui comprara per una lliura un Chelsea ofegat als anys 80 i el venera en 2003 a Abramovich per 180 milions de lliures. Poc a poc van assomant el cap els clàssics anglesos. En la lluita per pujar a la Premier continua el legendari Nottingham Forest, 144 ans d’història, doble campió d’Europa i primer rival europeu del VCF (1-5 guanyàrem a City Ground i en el viatge de tornada quasi s’estavella l’avió) i finalista en la Supercopa d’Europa que conquerirem al 1980. En eixa segona divisió, el Forest comparteix rivalitat amb el Newcastle, West Bromwich Albion, Sheffield United, Blackpool, Crystal Palace, Queens Park Rangers, Preston North End

Auxilio Lacouture

Hi ha qui per a desconnectar de la feina agafa la bicicleta, un llibre, una pel·lícula, es queda pensatiu amb la mirada perduda o, desficiós i sense cap altra alternativa, se la casca. Normalment es decanta per una activitat radicalment oposada a la seua tasca habitual. En canvi Roberto Bolaño, en els descansos de les seues dos grans obres, a contra-rellotge perquè sabia que la vida se li acabava, desconnectava escrivint obres curtes i lleugeres, col·lateralment relacionades, o no, amb els relats que duia entre mans. Una concepció de la desconnexió pròpia de les vagues japoneses. És el cas d’Amuleto on Bolaño, el molt fill de puta, dóna el paper protagonista a un dels personatges més pelmes i pretenciosos de Los detectives salvajes, Auxilio Lacouture, l’autoproclamada “madre de todos los poetas jóvenes mexicanos”, que resisteix l’atac dels militars a l’UNAM en el 68 quedant-se tancada en el wàter, episodi que eleva a la categoria d’heroic. Bolaño odia a Auxilio (probablement, sol passar en estos casos, el personatge és una revenja personal) i aconsegueix calar eixe despreci en els lectors. No obstant això, li regala algunes cites memorables, com la següent: “La noche oscura del alma avanza por las calles del DF barriéndolo todo. Ya apenas se escuchan canciones, aquí, en donde antes todo era una canción. La nube de polvo lo pulveriza todo. Primero a los poetas, luego a los amores, y luego, cuando parece que está saciada y que se pierde, la nube vuelve y se instala en lo más alto de tu ciudad o de tu mente y te dice con gestos misteriosos que no piensa moverse”. Olé.

Il ponte sullo Stretto

S. continua amb la demencial idea de construir el pont de Messina. Una obra faraònica que sols aportarà beneficis a les empreses constructores mafioses a les quals vindrà subcontractat el projecte. Portarà riquessa, diu S. De res serveix unir amb la península a una illa que no gaudix de les infraestructures mínimes necessàries en matèria de carreteres i ferrocarril, sobretot a l’anomenada “entroterra”, el vell graner de l’època romana que encara subsisteix amb mitjans quasi medievals. El pont del Stretto, a més, s’alçarà sobre una zona de gran perillositat sísmica. I no oblidem l’altre gran motiu, arrelat en dècades de marginació: els sicilians no ens sentim italians, no volem saber res d’ells.vista aèria del futur pont

Dia d’adéus

El detectiu Hércules Poirot engrossa les llistes de l’atur després que es coneguera que l’Orient Express passarà a millor vida, i amb ell els misteriosos casos d’assassinats amb el perfil nocturn de Londres, Calais, París, Munich, Viena, Budapest, Milà, Venècia, Trieste, Zàgreb, Belgrad, Sofia i Istambul (hi ha millor viatge possible?!?!?) dibuixant-se des de les finestretes dels luxosos vagons. A València, mentrestant, certa intel·lectualitat progre plora la mort de Joan Monleón. Ho veia vindre des que es va saber la notícia de l’hospitalització del popular showman. És la mateixa intel·lectualitat que soles veia a Fuster i Voltaire com a lectures de profit i que va arrear-li sense pietat, burlant-se de les propietats vertebradores de la paella russa, les vidrioletes o del sò de les campanes. Un valencianisme sense colors. Proper, sincer, de tots, que començà a escriure molt abans de la creació de RTVV. El PP va saber llegir la jugada i se’l carregà de socarrel, per a donar pas a la casposa estètica idiotitzant del “Tómbola”.

El renovat mercat de la Vucciria dóna la benvinguda en un dia d’adéus

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.